barrio que vió correr sangre de infieles hijos e hijas de Deicidas,
por cuyas venas corrió tumultuosa las hormonas y las neurotransmisiones del miedo, el panico, el stress, la desesperación,
perseguidxs por turbas de gente decente de orden
cristiana,
enardecida por las predicaciones populares y populistas (sí, un anocronismo, pero no tanto)
de las ordenes de predicadores fini-medievales ( si nos ponemos finos, otro anacronismo: nadie era medieval durante la edad media ).
Había Crisis.
La crisis producía angustía.
La ciudadanía encontró culpables.
Grupos y castas marginados.
Los predicadores y los linchadores podían estar perfectamente convencidos de estar haciendo lo correcto, justo y necesario.
No estoy contando un cuento de "leyendas negras". Me remito a los documentos de la epoca, y a los que se referían los autores, seleccionados entonces como guía de derecho natural.
Y a los episodios narrados como gloriosos durante los 600 años siguientes por la bibliografia cristiana y catolica.
Se refiere al mitico martirio de Eulalia a manos del Conseller de Governaciò romano.
Son versos de Mossen Cinto Verdaguer, otro predicador popular, que también tuvo sus conflictos con las autoridades episcopales, y sus filos de navaja como exorcista y poeta, y fué acojido como Amigo querido por el pueblo barcelones, que le premio con un entierro multitudinario.
"Veyent acostar les flames / també reculà Dacià
la tanca dins una tina - la encerro en un tonel
que te sagetes per claus - que tiene flechas en lugar de clavos ( como lo de los magos de antes )
Baxada de Santa Eulalia ( una Baixada es una calle en pendiente que cruzaba las murallas )
tu la veres rodolar - tu la viste rodar
d´un abisme a l´ altre abisme
per aquests rostolls avall
dexant per ratre en les herbes - dejando por rastro en las yerbas
un bell rosari de sanch - un bonito rosario de sangre ".
Por el amor de dios,
que es una frase del folklore parareligioso en que nos enbizcochamos.
Entradas
1 comentario:
unos enlaces de interes :
http://reliquiari.blogspot.com/search/label/Les%20rel%C3%ADquies%20de%20santa%20Eul%C3%A0lia%20a%20Barcelona
"... Joan Soler i Amigó fa un breu repàs d’aquests indrets del paisatge urbà que es relacionen amb la Santa: “La ciutat vella manté el seu record llegendari, a l’arc de Santa Eulàlia hi fou presoners, a la baixada de Santa Eulàlia fou llençada rodolant dins una bóta plena de vidres trencats, fins a tretze vegades; a la plaça del Pedró finalitzà el seu martiri (14)”. I Joan Amades n’assenyala un per cada martiri i “tres punts diferents de la ciutat on Santa Eulàlia fou clavada en creu” i afegeix que “la tradició més arrelada i persistent és que fou al Pla de la Boqueria, i diu que per això el carrer dit avui de la Boqueria i el portal que va obrir-se al seu començament havien dut el nom de Santa Eulàlia... (15)”.
..."
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Eulalia
"...encara nena, amb tretze anys i durant les persecucions als cristians que va dur a terme el prefecte Decià, sota el regnat de Dioclecià, no va voler renunciar a la seva fe i fou condemnada a patir diferents turments, fins que, en veure els jutges que no servien per fer-la abjurar del cristianisme, la van condemnar a morir a la creu en forma d'aspa.
D'acord amb la tradició, la noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li'n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, crucificada.
[modifica] Tradicions barcelonines
Eulàlia, mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven. Per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.
La santa vivia als afores de la ciutat, a Sarrià; vora la seva casa hi havia un bosc de xiprers. Un dia que la santa hi passejava, tingué una aparició: un àngel li digué que fóra santa i patrona de Barcelona i, en record del prodigi, els xiprers es van convertir en palmeres, arbre llavors desconegut a la ciutat. Per això, la finca de Sarrià tenia palmeres i era coneguda com el Desert de Sarrià.
Quan les restes de la santa van ser traslladades de Santa Maria de les Arenes a la Catedral, el 878, en arribar la processó al portal de la ciutat, que era on ara hi ha la Plaça de l'Àngel, l'arca on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la al terra. Malgrat els intents d'aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar la traslació i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. Un àngel s'aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges que prenia lloc a la processó: el sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa a l'arca, se n'havia quedat un dit, com a relíquia i, en tornar-lo al seu lloc, van poder tornar a aixecar l'arca i continuar la cerimònia: la santa no volia entrar "incompleta" a la seva ciutat. Per aquest motiu, l'antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l'Àngel i l'actal carrer de la Llibreteria prengué el nom de Baixada de Santa Eulàlia,..."
Publicar un comentario